Alexandrina Alba Muñoz (1837–ca. 1915) va exercir la fotografia durant gairebé quaranta anys, amb una carrera constant però eclipsada sota el nom dels seus dos marits. A la pràctica, va ser ella qui va assumir les absències del primer i qui va mantenir l’estudi mentre el segon es dedicava a la seva carrera de cartògraf. Per això no sorprèn que, durant la seva primera viduïtat, Alba registrés l’estudi amb el seu propi nom, sense presentar-se com a “vídua de” ni “successora de”, i es declarés fotògrafa titular amb caràcter general. Aquesta determinació, eclipsada durant els seus matrimonis, reapareix més tard en les reiterades i fallides reclamacions de pensió de viduïtat. El cas d’Alba mostra no només com les fotògrafes del segle XIX van afrontar els obstacles legals i socials del seu temps, sinó també les reticències de la historiografia recent a reconèixer-les plenament com a autores quan són homes els titulars dels gabinets. La seva trajectòria obliga a replantejar el mateix concepte d’autoria, ja que les seves funcions i responsabilitats van excedir de molt les que se’ls atribueixen avui en definir-les com a meres col·laboradores.